Traduccions d'aquesta pàgina

La comunitat del programari lliure 20 anys després:
Un gran però incomplet èxit. I ara què?

per Richard Stallman

Va ser el 5 de gener de 1984, avui fa vint anys, quan vaig deixar la meva feina al MIT per començar a desenvolupar un sistema operatiu lliure, GNU. Encara que mai no hem publicat un sistema GNU complet apte per al seu ús en producció, desenes de milions de persones utilitzen avui una variant del sistema GNU, encara que la majoria no saben que ho és. Programari lliure no significa «gratuït»: significa que els usuaris són lliures d'usar el programa, estudiar-ne el codi font, modificar-lo i distribuir-lo amb o sense canvis, gratuïtament o cobrant una quantitat.

La meva esperança era que un sistema operatiu lliure obriria un camí per escapar per sempre de la subjugació que representa el programari privatiu. Jo havia experimentat l'horror de l'estil de vida que el programari no lliure imposa als seus usuaris, i estava determinat a escapar i a facilitar als altres un camí per fer el mateix.

El programari no lliure implica un sistema antisocial que prohibeix la cooperació i la comunitat. Habitualment no es pot veure el codi font; no es pot saber quins trucs bruts o quines errades estúpides pot contenir. Si a algú no li agrada el programa, no el pot canviar. I el pitjor de tot, està prohibit compartir-lo amb algú més. La prohibició de compartir el programari equival a tallar els llaços que uneixen la societat.

Avui tenim una gran comunitat d'usuaris que fan anar GNU, Linux i altres programes lliures. A milers de persones els agradaria estendre això, i han adoptat com a objectiu convèncer a més usuaris d'ordinadors que «utilitzin programari lliure». Però què significa «utilitzar programari lliure»? Significa escapar del programari privatiu, o simplement instal·lar-hi al costat programes lliures? Ens proposem conduir la gent a la llibertat, o simplement presentar-los el nostre codi? En altres paraules, estem treballant per la llibertat, o hem reemplaçat aquesta meta pel superficial objectiu de la popularitat?

És fàcil habituar-se a passar per alt aquesta distinció, perquè en moltes situacions comunes no suposa cap diferència. Quan intentem convèncer una persona que provi un programa lliure o instal·li el sistema operatiu GNU/Linux, amb qualsevol dels dos objectius ens comportaríem de la mateixa manera. Tanmateix, en altres situacions cada una de les metes condueix a accions molt diferents.

Per exemple, què hauríem de dir quan es publiquen versions que funcionen sobre GNU/Linux del controlador de vídeo no lliure de Invidious, de la base de dades no lliure Prophecy, o de l'intèrpret i de les biblioteques no lliures del llenguatge Indonesia? Hauríem d'agrair als seus desenvolupadors el «suport» al nostre sistema, o hauríem de considerar aquest programa no lliure com qualsevol altre, com un atractiu pertorbador, una temptació a acceptar l'esclavitud, un problema a resoldre?

Si adoptem com a meta augmentar la popularitat d'alguns programes lliures, si busquem convèncer més gent que utilitzi alguns programes lliures de tan en quan, podem pensar que aquests programes no lliures són contribucions útils per a aquest objectiu. És difícil discutir l'afirmació que la seva disponibilitat fa que GNU/Linux sigui més popular. Si un ús ampli de GNU o de Linux és l'objectiu últim de la nostra comunitat, hauríem lògicament d'aplaudir totes les aplicacions que funcionin sobre GNU/Linux, siguin lliures o no.

Però si el nostre objectiu és la llibertat, tot canvia. Els usuaris no poden ser lliures mentre usin un programa no lliure. Per alliberar els ciutadans del ciberespai, hem de reemplaçar aquests programes no lliures, no acceptar-los. No són contribucions a la nostra comunitat, són temptacions per assentar la falta de llibertat.

Hi ha dues motivacions comunes per desenvolupar un programa lliure. Una és que no hi ha cap programa que faci certa tasca. Desgraciadament, acceptar l'ús d'un programa no lliure elimina aquesta motivació. L'altra és el desig de ser lliure, que motiva la gent a escriure substituts lliures de programes privatius. En casos com aquests, aquest motiu és l'únic que pot funcionar. Simplement utilitzant un substitut lliure nou i sense acabar, abans que tècnicament sigui comparable amb el model no lliure, podem contribuir a animar els desenvolupadors lliures a perseverar fins que arribi a ser superior.

La presència d'aquests programes no lliures no és un fet trivial. Desenvolupar substituts lliures suposarà una feina enorme; es pot trigar anys. Aquesta feina pot requerir l'ajuda de futurs hackers, avui joves, gent que encara ha de sentir-se atreta a treballar en el programari lliure. Què podem fer avui per ajudar a convèncer altres persones, en el futur, de mantenir la determinació i la persistència necessàries per acabar aquesta obra?

La manera més efectiva d'enfortir la nostra comunitat per al futur és difondre la comprensió del valor de la llibertat: ensenyar a més gent a reconèixer la inacceptable immoralitat del programari no lliure. La gent que valora la llibertat és, a llarg termini, la seva millor i més essencial defensa.

Publicat originàriament a Newsforge.

Altres textos per llegir